Chapeau Paquito!

Publicat a el Periòdic d’Andorra el dijous 16 de novembre de 2006

ARTICLE PAQUITAmb aquestes paraules m’agradaría dir l’últim adeu al que fore famós esquiador espanyol Paquito Fernández Ochoa. Ja sé que la noticia té una setmana d’antiguitat, però els meus compromisos professionals m’han impedit d’escriure aquest article abans.

No el coneixía personalment, encara que, com tothom, em vaig alegrar molt quan va guanyar la medalla d’or als jocs olimpics de Sapporo al 1972.

La cosa no hauría anat més enllà, si no fos perque, amb motiu del seu traspàs, es va passar a la TVE-1 una entrevista amb ell, ara als ùltims temps, a propòsit de la seva malaltia. I és a rel d’aquest fet que escric aquestes lletres.

L’actitut que el Paquito va adoptar devant el fet ineluctable de la seva malaltia i de ser certament conscient de que s’estave atansant a la mort, em va semblar d’una dignitat humana i d’un valor com a persona que, com a metgessa, sento que tinc que destacar.

En una societat com la nostra –em refereixo a l’anomenada cultura occidental– en la que  el que prime és una superficialitat cada vegada més esglaiadora, amb una creixent desculturització, on s’han deixat de banda valors com el sentit de la dignitat, l’honorabilitat, el pudor i campen lliurement –mal etiquetats de progrés o modernitat o dret d’informació- l’impudicia i la morbositat, l’assetjament a l’intimitat de les persones, sobretot les que tenen una imatge pública, i també les que sense tenir cap mèrit personal per el que mereixin ser conegudes, vomiten les seves miseries -que haurien de romandre a l’intimitat- als  mitjans-escombrería; en una societat com aquesta, repeteixo, on es viu d’esquena a la mort  perque en el fons es viu d’esquena a la vida, on dels malats se’n fá -interessadament- víctimes dignes de llástima i de les malalties monstres quimèrics imposibles d’afrontar, represente una ràfega d’aire fresc, una llum dins la foscor, el testimoni vivencial del Paquito Fernández Ochoa.

Es certament reconfortant, comprobar que queden persones amb capacitat de positivitzar les considerades desgracies de la vida i veure quina ensenyança en poden treure d’allò que els succeeix, que saben estimar la qual cosa fá que, quan la malaltia apareix, en comptes de preguntar-se ¿per qué a mi? diuen : millor a mí que a cap dels meus (com va fer el Paquito); que, en comptes de viure de fer llàstima, s’enfronten amb tot el valor del que son capaços en cada moment, a la realitat que els hi ha tocat viure , sabent que la vida s’esmuny però considerant que és un dó i que la viuran fins l’últim alé. Naturalment hi ha moments de tota mena, de por, d’angoixa, de no sentir-se amb prou força per continuar, de dolor, de llàgrimes…moments que es superen millor si un adopte l’actitud positiva personal que ja em comentat però també, importantissim, si t’acompanyen amb amor els teus essers estimats: la familia, els amics, els companys…(com també li ha passat al Paquito).

L’entrevista a la que faig esment, em va deixar un enorme sentiment d’admiració cap el seu protagoniste, la seva familia i el seu entorn per la dignitat, el saber estar, el valor humá, l’autenticitat dels sentiments de l’Amor -amb majúscules- que traspuava, i que, al meu entendre és el mès preuat tresor que podem tenir per sempre els humans.

Crec que la millor manera de marxar d’aquest món és com ha marxat el Paquito: pléns de l’Amor que al llarg de la vida em donat i rebut.

El Paquito Fernández Ochoa, professionalment va arribar lluny, però s’ha superat a sí mateix en la seva digna manera de deixar aquest món. Per això dic:CHAPEAU PAQUITO!

Àngels Codina.

Leave a Reply

Your email address will not be published.